Quan parlo de èpoques em refereixo a les que vivim.
Els esdeveniments d'aquests últims tres mesos estan marcant una època en la meva vida, com una espècie de punt d'inflexió que no acaba de deixar empremta superficial, però que en el fons està gestant alguna cosa que no acabo d'entendre.
Començant pel càncer del meu avi, en el seu cas era la recaiguda, la qual cosa em va sorprendre de sobremanera. Veure una persona abatuda i pregant per a que s'acabi el patiment és una experiència dolorosa, ni que s'ha de comentar que pel meu avi va ser encara més dura.
La següent part ve amb la recerca de feina, un cop he acabat la meva feina com a becari en TMB. De les ofertes que hi ha no compleixes cap requisit, totes demanen moltíssim i implicació màxima. Majoritàriament no et responen i les que ho fan són per donar-te llargues. Comprensible.
La tercera part ve amb la orientació professional, sobre quan trobes un lloc a on assentar-te per a la resta de la teva vida. Això t'ho planteges quan veus que el que hi ha com a informàtic no és el que t'agrada i vols tenir una feina que et conservi tant íntegre com sigui possible, treballant i sentint-te compromès a canvi de un reconeixement professional.
Aquest divendres coneixeré cap a on pot girar 30 anys de vida: si cap a una consultora o cap al món de la educació.
Certes èpoques cal tancar-les aviat. Encara que costa assumir-ho, cal fer el que requereixes per tal de sentir-te a gust amb tu mateix i amb el teu entorn. I això no sempre passa per fer el que et suposen que has de fer, sinò el que en el fons vols realment fer.
Tant debò tothom trobi la seva direcció preferida ben aviat.
I que la gaudeixi per anys.
