Alea iacta est

Ha estat gairebé un any d'infern.

No han hagut gaires coses que hagin valgut la pena explicar al llarg d'aquests mesos, sinó una etapa de lluita contínua en pro d'altres persones: la família hem intentat recollir una ajuda per tal que un familiar proper molt malalt pugui viure amb una ajuda estatal: just en el millor moment per a demanar-les.

Hi ha moltes queixes al llarg del procés. La primera és que després de raspallar-me calers de la paga extra gràcies a les retallades del govern, i d'un impost d'IRPF absurd, m'he trobat que els diners (almenys dels que jo pago) no es veuen invertits en ajudes a les persones que més ho necessiten. Metges que cobren sous lamentables, amb horaris absurds i condicions extremes. Si voleu saber com està la sanitat passejeu-vos una estona per urgències de qualsevol hospital públic.

Després de recollir proves mèdiques, informes, instàncies de tot tipus als tres tipus d'ens (estatals, autonòmics i locals) ha costat molts mesos que reconeguin una malaltia ben evident que està destruïnt una persona. La manca de coordinació entre els tres tipus d'ens encara fa més lamentable la lluita.

I per últim el fet d'haver de reclamar les sentències que emeten en el moment d'avaluar l'estat de salut d'una malalt: quan les proves mèdiques realitzades són evidents i sobrades per demostrar la necessitat d'una ajuda. No és possible que s'avaluï una situació de salut i s'hagi de reclamar per tal que reconeguin l'estat de salut real.

La sort ha estat llençada: ja s'han fets tots els passos. Ara queda pendent la resolució final: s'han fet uns esforços absurds per arribar a aquest punt i encara no les tenim totes. Hi ha persones que ja no necessiten l'ajuda, perquè han mort mentre l'esperava.

Personalment la lluita m'ha desgastat molt, en tots els aspectes, fins el punt que he hagut d'abandonar la meva feina per poder ajudar. Crec que ha estat el que tocava fer en el moment en que ho tocava fer: hi ha coses que no pots deixar per a més tard, perquè potser acabarà sent massa tard.

Més que orgull per haver fet això és el pòsit de sentiment humà.

Tempestes de tardor: "October style"

Un altre cap de setmana de pluges.

Això ja forma part de quelcom a esperar per part de la tardor, però aquest cap de setmana hem tingut un component d'inestabilitat suficient com per activar alertes i mobilitzar Protecció Civil.

El ball de xifres en termes de quantitat de pluja ha estat un degoteig de rècords parcials per dia, així que us ofereixo unes quantes fotos que il·lustren la situació.

La primera foto és d'un Cumulus congestus en evolució cap a Cumulonimbus. Tinc la impressió que les tempestes eren multicel·lulars, per la disposició dels nuclis de pluja segons el radar i la coincidència visual dels nuclis. Qui sap si aquest Cumulus serà el següent nucli!

La segona foto és d'un Cumulonimbus calvus, ja desenvolupat. Les fotos estan preses des de l'exterior de l'Hospital Moises Broggi, a Sant Joan Despí (just davant de TV3, com es pot veure).

Quan he tornat cap a casa tenia a la vista aquest meravellós Cirrus producte de l'enclusa d'algun Cumulonimbus, il·luminat pel sol gràcies a la seva alçada (13 km).

A l'espera del que pugui venir, no es pot negar que està sent un Octubre interessant.

...i càlid!

Entre límits

Els límits d'un ésser humà són difícils de definir.

En la enèsima vegada que he estat a l'hospital se m'ha preguntat, en una sala d'espera annexa a la UCI, quin límit de vida volia posar a una persona. La primera reacció ha estat d'horror i de dolor: decidir sobre els límits de la vida d'una persona l'he sentit com si accionés el gallet d'una pistola sense saber si hi ha bala.

La segona reacció ha estat d'impotència, pel fet que comporta saber com és de vulnerable la vida d'una persona. I evidentment, també pel fet que s'han perdut totes les possibilitats per a aquella persona.

La tercera reacció ha estat de distància: necessària per escollir la millor decisió possible.

La quarta reacció ha estat de tranquilitat: quan el propi metge ha decidit pel camí menys intrusiu i més respectuós per al pacient.

Sento que cada segon que passo per aquest procés perdo un minut de vida i il·lusions, i que estic escurçant els meus propis límits. Aquestes coses no s'haurien de decidir; tampoc sé quina alternativa és millor.

Gràcies de nou a tot l'equip d'urgències.

Ració de tardor

Certificació que estem en plena tardor

Clar que després de 4 onades de calor i de temperatures rècord que no han estat puntuals, sinó que han estat sostingudes, ja tocava una ració de tardor.

La situació és paradigmàtica en l'aspecte que sembla treta d'un llibre de meteorologia: una depressió que es pot situar en un mapa gràcies a les pluges. No és broma, de fet, a continuació incloc una imatge (cortesia del SMC) per tal que us ajudi a veure-la.

Si veiéssim les anteriors imatges com una seqüència de video podriem apreciar com la pluja segueix el camí, que està dibuixat al mapa, en el sentit de la fletxa. Això és normal donat que, a l'hemisferi nord, les depressions van en sentit contrari a les agulles del rellotge.

Aquesta mateixa depressió, lamentablement, ha causat víctimes mortals una mica més al sud. Això pot passar per diversos motius: que la depressió hagués estat més activa allà, que el mar hagués estat més calent, o que la bossa d'aire hagi estat més freda.

Mentrestant aquí portem 54 litres per metre quadrat... en un sol dia!

Gràcies [part III]

No esperava escriure una tercera part, però allà va.

Ens trobem en un país on la sanitat és pública, és a dir, s'atèn a tothom a canvi que tothom pagui impostos. Tant els que cobren com els que ara mateix no ho fem tenim dret a gaudir-ne: tothom paga en funció del que cobra i es pot beneficiar de tots els tractaments que siguin necessaris per costosos que siguin.

Sempre he estat un defensor de la res pública i crec necessari que hi hagi serveis bàsics que no siguin plantjats com una opció: la educació, la sanitat i la seguretat són essencials.

Per això, en aquests temps de crisi i retallades voldria agrair a tot els que treballeu a la sanitat pública. Gràcies per salvar la vida d'una persona propera. Tant en actitud, com en professionalitat, com en eficiència. Ells no minven la seva tasca tot i el que se'ls està retallant, això encara dóna més mèrit.

Eternament agraït.