Els límits d'un ésser humà són difícils de definir.
En la enèsima vegada que he estat a l'hospital se m'ha preguntat, en una sala d'espera annexa a la UCI, quin límit de vida volia posar a una persona. La primera reacció ha estat d'horror i de dolor: decidir sobre els límits de la vida d'una persona l'he sentit com si accionés el gallet d'una pistola sense saber si hi ha bala.
La segona reacció ha estat d'impotència, pel fet que comporta saber com és de vulnerable la vida d'una persona. I evidentment, també pel fet que s'han perdut totes les possibilitats per a aquella persona.
La tercera reacció ha estat de distància: necessària per escollir la millor decisió possible.
La quarta reacció ha estat de tranquilitat: quan el propi metge ha decidit pel camí menys intrusiu i més respectuós per al pacient.
Sento que cada segon que passo per aquest procés perdo un minut de vida i il·lusions, i que estic escurçant els meus propis límits. Aquestes coses no s'haurien de decidir; tampoc sé quina alternativa és millor.
Gràcies de nou a tot l'equip d'urgències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada