Quanta actitud pròpia reflecteixen els vostres amics?
Us recordeu del post en que proposava que el propi entorn escollit (el familiar ve imposat) és un reflexe del que som? Doncs vull cuinar una mica més aquesta idea.
Algunes vegades us passat que el vostre entorn no és el que voldríeu: no compartiu res amb ells però són el que hi ha, no hi ha més. En aquest cas els altres no afecten el propi creixement, per tant no entren en el cas.
En canvi a les persones insegures és possible que si els pugui passar: necessiten una identitat i l'absorveixen del seu entorn més proper. Això provoca que cada canvi d'entorn adoptin una personalitat diferent i la gent que segueix la seva vida més o menys properament no saben com apropar-se a aquesta persona, que canvia constantment.
També es pot donar el cas que les persones segures vegin què hi ha al seu voltant i creixin prenent el que elles consideren millor del seu entorn i donant als altres, voluntàriament, la seva aportació. És el conegut enriquiment mutu.
El cas és que (crec que) he passat per aquestes fases, en ordre. I que la conclusió que en trec és que si no et trobes a gust en el teu entorn, et toca canviar-lo. Però en el moment en que si et trobes a gust, si us plau, no oblidis agrair als altres el fet d'estar a prop teu.
A què és evident? Doncs mireu al vostre voltant a veure si es compleix. Ja us ho dic d'entrada: seré un perdedor però en aquest aspecte tinc molta sort :)
PD: ... i si el rotllo que us he fotut no us ha dormit proposo Debussy
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada