És el nom del meu gos.
Li va posar el meu avi, precisament el contrari del que jo volia: crec que hauria d'haver tingut un nom més original. Quan el vam adoptar era petit, era com una boleta de pel negre i celles grogues, d'aquí en endavant sempre li vaig anomenar "petit" fins i tot quan ha crescut i s'ha fet gran. És una mescla de doberman i gos caçador, una mica covard però molt alegre.
De fet, la seva alegria contrasta amb la seva vida. De petit el va fer créixer un pastor belga Groenendael anomenada Laika. Va ser una mare excepcional, de fet, ja ho porten incorporat en el gens aquesta raça: tenen un comportament noble i carinyós. Va perdre a la seva "mare" uns anys més tard.
També va congeniar molt bé amb una gossa que la meva germana no va poder ficar a casa seva: la Duna, una gossa marró preciosa, poc obedient però molt carinyosa. Amb ella, el Sultán va tenir una filla, la "Boleta": que era marró com la seva mare i igual de carinyosa. A la "Boleta" la vaig veure morir davant meu: estava estirada al terra i jo pensava que estava descansant al sol, quan m'apropo vaig veure que defecava sang. Quan em vaig apropar va fer un esforç, va moure les potes i va deixar el seu últim sospir allà mateix. Mai oblidaré aquella escena, sempre em va quedar la pregunta sobre el què sentirien els pares de la "Boleta" en veure-la morir.
A la Duna se la van emportar a un lloc on cuidaven els gossos i el Sultán es va quedar de nou sol. Poc després se li van carregar el seu terreny i el vam haver de ficar en un carreró estret que hi ha al costat de la casa: mai s'ha sentit a gust allà, però ell hi continuava.
Poc a poc s'ha anat apagant i avui s'ha apagat del tot. Un càncer de melsa ha acabat amb la seva vida. Ha mort com la seva filla: defecava sang i ha deixat de menjar i beure, la seva vida estava a les acaballes.
Un cop dur, com aquest, et fa plantejar moltes coses. Fa que valoris certes coses i que posis un límit a d'altres, bàsicament per poder viure en pau i harmonia. Ni que sigui amb un mateix.
Que descansis en pau Sultán.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Vaja, una llàstima :(
Segur que era com un més de la familia! Ànims!
Moltes gràcies David :)
Tenir animals a casa és una experiència molt maca i gratificant però els hi agafes carinyo tot hi sabent que viuran menys anys que tu i el dia arribarà irremediablement. Em sap molt greu
Ostres, no havia vist el missatge fins avui. Gràcies Oli!
Publica un comentari a l'entrada