Tot comença en algun punt.
El meu inici va ser el canvi de paradigma respecte la meva professió, de ser un enginyer informàtic treballant en empresa privada, a ser un professor (que possiblement acabi treballant en empresa pública).
Per a ser professor m'ha tocat lidiar amb el màster de professorat, que tampoc cal que digui gaire cosa més al respecte... un complet desastre que a sobre he pagat de la meva butxaca religiosament.
Però en algun punt la vida fa un equilibri, gira per complet la situació i et regala coses com la que em va passar ahir: els meus alumnes de 4t d'ESO van fer una festa per a despedir-se!! A mi em va impressionar, em va deixar bocabadat. A final de la classe van entrar a classe amb patates, taronjada i, fins i tot, un pastís (que, per cert, estava espectacular! :9~). No puc incloure la foto del grup per motius obvis, però és una imatge de pòster.
Jo no sé si finalment aprovaré aquest màster, després d'entregar gairebé mig centenar de treballs, una desena d'exposicions i no sé quantes coses més. El que sí que se, i de primeríssima mà, és que les persones a qui els he estat donant el millor que tinc m'han respost donant el millor que tenen elles. En conseqüència, no se quin reconeixement ni quina validesa té aquest màster, i el que és més fort, en aquests moments deixa d'importar-me, perquè el que valor en el que em recolzo és el reconeixement de la gent que m'ha acompanyat al llarg d'aquest temps a l'escola.
Com quan s'acaba una pel·lícula, que sempre surten els crèdits a l'acabar amb una música, posaré a continuació la cançó que sona en els crèdits del final de la pel·lícula "Contact", composada per Alan Silvestri (un dels meus compositors favorits).
A tots ells: moltíssimes gràcies!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
A vegades la vida dóna sorpreses ;)
Jo penso que vas encertar molt bé en el canvi d'orientació professional. Sempre he pensat que se't dóna millor ensenyar i comunicar que potser esta treballant a l'stress d'una empresa privada.
El reconeixement dels teus alumnes/companys és tornar-te el treball i entrega que els hi has donat tu primer a les classes. Estic segur que ho han entès així.
Ojalá totes les classes i alumnes fossin com aquests, oi? ;D
Uau Ramón,
aquest posst m'ha emocionat!
Felicitats per haber fet que tanta gent et volgués despedir de la manera en que ho ha fet.
Una abraçada!
Moltes gràcies a tots dos pels vostres ànims! He tingut moltíssima sort: quina joia si en el futur tots fóssin iguals :)
Publica un comentari a l'entrada