Què difícil és expressar sentiments.
Resulta impossible creure quan una persona del teu voltant es mor: costa molt fer-se a la idea. I és que és realment dur veure a les persones afectades totalment desfetes acompanyades de persones que fa temps que no veus i que preferiries veure en altres circumstàncies.
No detallaré el cas ni la persona, però donat que és un blog, i és personal, crec més apropiat detallar els sentiments. Potser la paraula més directa és frustració, però el cúmul de paraules tristes acumulat en un tanatori és molt gran... no les reproduiré aquí.
També té la seva part positiva: la gent que t'abraça ho fa amb sentiment i amb el cor a la mà, i avui dia això no sol ser gratuït. N'hi ha qui reflexionem i pensem en el que ens queda per viure i en el que volem realment per a les nostres vides. Pregunta clàssica: què faries si sabéssis que mors demà? Un bon llibre ("El sentit de la vida" de Francesc Torralba) ho destaca i ens proposa que hauríem de viure la nostra vida seguint aquesta pregunta diàriament. Quanta gent ho fem? I quan ho fem, quant ens dura?
Salut i pau per tothom.
PD: et desitjo molta pau allà on hi siguis, Juan Ramon.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada